EDICIONS PRÒPIES

A Tinta Invisible realitzem i distribuïm projectes editorials propis amb artistes locals i internacionals de referència a través de col·leccions. Pots adquirir peces del nostre fons d’edicions a través de la compra al comptat o a terminis

TINTA INVISIBLE: Una fenomenologia expandida del gravat

Partint del gravat i de les diverses tècniques d’estampació contemporània, Tinta Invisible ha explorat, al llarg dels darrers vint-i-cinc anys, les múltiples i elàstiques formulacions i formats possibles d’un gènere que es desplaçaria entre el llibre d’artista, l’estampa singular i el projecte col·lectiu. No hi ha un sol terme que permeti reunir el que produeix i ajuda a concebre aquest taller, com una llevadora, amb plena complicitat amb els artistes. Tractem d’imaginar, primerament, una obra d’art que no estigui pensada d’antuvi per ser sacralitzada a la paret de la sala d’exposicions, però que no renunciï, ans al contrari, a la més sofisticada resolució formal, al més suggeridor joc visual, a la més subtil idea. Imaginem, sobretot, que es fa sense pedanteria, amb discreció i solvència, fora de tota voluntat de monumentalitzar, d’imposar, deixant de banda el narcisisme del marc i la peanya, així com la superficialitat iconogràfica de l’època de les xarxes socials. Tinta Invisible fa imatges, deixa empremtes, de manera més sagaç, més modesta, més intel·ligent.

                         Treballant amb els artistes, Tinta Invisible fabrica imatges, sí, però són imatges que es poden tocar, que es poden guardar o mostrar, que actuen soles o en conjunt, que s’activen i descobreixen en relacionar-se entre elles, en desplegar-se, en obrir-se. L’estampa i el llibre d’artista tenen la seva pròpia fenomenologia, conviden a experiències específiques de recepció. Enfront de l’obra convencional que exigeix admiració i respecte en la distància del format expositiu –o en la promiscuïtat de l’espai públic–, aquestes altres obres d’art ens porten a una transgressió que es practica de forma discreta. Són una mena de dispositius artístics pensats per ser contemplats privadament –que no forçosament de manera individual. No se sotmeten a la indiferència de l’espai públic, ni a la multitud i la singularitat purista de la peça al museu. Aquest és un art no auràtic, però sí preciós. Mirar, llegir i tocar, s’hi retroben en una proporció equilibrada. Gaudir-ne demana un cert ritual, que nosaltres mateixos podem establir. El quadre, a la paret, esdevé invisible i ens observa –ho hem vist a tantes caricatures de suspens. El gravat, en canvi, pertany a l’òrbita del paper, del llibre, del gabinet. Es revela en el contacte delicat. Quan es conserva dins una caixa, aquesta s’ha d’obrir, s’ha de muntar. Potser hem de triar quina obra traurem a la llum, perquè ens acompanyi un temps. Podem meditar quines peces volem contemplar i amb quin ordre. Mai ho farem de manera descurada. Haurem de manipular, d’analitzar, tal vegada olorar. No farem com als vernissatges: els grupets distrets no passejaran davant l’obra amb la copeta de cava a la mà. Practicarem el silenci o la conversa mentre obrim, despleguem, freguem amb els dits. És un no a l’esnobisme i un sí a la confidencialitat, a la intimitat, al respecte, a l’atenció enriquidora.

                         Els artistes han sabut treure tot el profit d’aquests condicionaments i d’aquesta precisió amorosa en la tècnica i el detall. Josep Guinovart va, el primer, obrir el broc de la sensualitat, del desbordament tècnic, de la joiosa materialitat del gravat. Antoni Llena desafia els gravadors demanant el registre dels rastres de bava d’uns caragols: impossible alquímia per fixar una empremta atzarosa i –quasi– invisible. Ignasi Aballí crea una paradoxa cromàtica amb el vidre del marc que transforma la percepció de la imatge. Pedro G. Romero activa la potència metafòrica del negre per plantejar-se una ontologia. Joan Fontcuberta aprofundeix en l’ambivalència entre la taca i la memòria amb una arqueologia de la imatge. Josep Maria Mestres Quadreny revela les seves partitures com a laberints fascinants. Carlos Bunga converteix la pila de paper encaixada en una mena de zigurat invertit i abismal.

                         Totes aquestes aportacions, Tinta Invisible les articula i reuneix en sèries, edicions i capses. Inventa carpetes i contenidors, expositors, estructures de contenció, de protecció, que conviden al descobriment, a la meravella. La seva inventiva és total i no podem evitar pensar en el precedent il·lustre de Joseph Cornell i les seves poètiques capses, que Marcel Duchamp va reconvertir en les imprescindibles Boîtes-en-valise que contenien tota una panòplia de registres artístics i que no només guardaven sinó que en feien relat, definien tota l’obra duchampiana.

                         Segurament, l’esperit col·lectiu i apassionat de l’equip de Tinta Invisible sigui la clau de l’èxit de la seva curadoria –són curadors, sense dubte– juntament amb la complicitat d’escriptors i poetes. Els artistes hi troben assistència i estímul, solucions i preguntes. El resultat és un catàleg d’imatges-llibres-objectes que recull moltes de les expressions més interessants i representatives de l’art català dels darrers anys. Constitueixen una biblioteca voluptuosa i secreta, precisa i desbordant, domèstica i dinàmica que sembla, ara per ara, inesgotable.


Àlex Mitrani