del 29 d'abril al 21 de maig de 2021
El Montseny té un magnetisme extraordinari pels qui en som veïns i el veiem com a inevitable divisa totèmica del nostre paisatge. És una presència indefugible de la nostra realitat. Un refugi convertit en símbol, i que emana pau i ordre. Potser per això atrau, de manera sistemàtica a tants artistes i creadors que en glossen les virtuts, el pinten, fotografien, s’hi inspiren o bé se n’hi en van a viure. És, per molt anys que passin, el mont signus, el “mont senyal” que van bateja el romans, una denominació que n’assenyalava l’especial fisonomia. Un nucli irradiador de creativitat i de connexió amb els ancestres que encara viu al marge dels grans mapes de les modes del moment.
Potser per això ha acabat unint dues mirades tan compactes i singulars com les de Lurdes R. Basolí i Jordi Pagès. L’una, fotògrafa de dilatada trajectòria, precisa a l’hora de capturar una realitat sense edulcorants, enèrgicament poètica, capaç de sacsejar-nos i de trobar la força més il·luminadora de la imperfecció. L’altre, un artista que fa dialogar la imatge —el collage i la tècnica mixta, un minimalisme revelador— i el vers, les paraules, la poesia, els poetes. I que en captura l’essència i en fa un traç ple de noves lectures. Era qüestió de temps que els dos unissin sinergies en un projecte.
Ha arribat el moment, es diu des/composició i parteix de la impressió del seu —també el nostre— Montseny. Una exposició que surt, com no podia ser d’altra manera si Pagès hi és implicat, d’estirar el fil a uns versos. En aquest cas, de David Caño, que escrivia a Res és ara ni això, publicat a Terrícola, una editorial amb seu a Granollers, ciutat no-res que és espectadora privilegiada de la força magnètica del massís:
“Ens assecarem.
I ni les fotografies
—que reveles per certesa—
ens sobreviuran.
Tampoc el bromur d’un epitafi.
Poema que vius de records
en descomposició.”
I així, fidelment, és el resultat d’aquest procés: una vintena de fotografies originals de Basolí, en blanc i negre, on hi veiem el Montseny.
El paisatge com a principal motiu, despullat de tot allò superflu. La intervenció de Pagès sobre les imatges, impreses en paper giclée, tot fent-ne una (des)composició a través del collage i l’aquarel·la, amb elements com antics mapes del massís recuperats gràcies a l’editorial Alpina. L’atzar, de nou, que tot ho relliga: el pare de Pagès hi havia treballat. La cartografia com a art de precisió, com a compromís amb la cultura i el territori. I, també, amb la vida. Tal com relliguen les imatges, els versos i la intervenció plàstica. Tot un món contingut en una triple força poètica: la del paisatge, la de la mirada i la dels mots. Una des/composició que conté tot un món.
Esteve Plantada
